Bandolers

Aquest es el article que vaig fer per a la revista del Salerno i també per a la de festes de 2005. Está en valencià per a que tots pugau practicar la nostra llengua.

Quan observem les comparses de contrabandistes o andalusos de les festes de moros i cristians dels diferents pobles que ens rodegen, ens embolica per igual una aurèola de misticisme i d'història romàntica que ens fa retrocedir en el temps a principis del segle XVIII, a partir d'este període, es comença a reconéixer i forjar la figura del bandoler espanyol que li fan arribar a ser un icona del poble pla i el terror de la gent acomodada i rica. Gràcies a escriptors coneguts, no sempre d'una forma verídica, hem descobert les seues vides i recorreguts que amb el pas del temps ens ha servit per a reflexionar sobre este controvertit personatge, citant alguns bandolers famosos i descrivint el seu hàbitat natural per a entendre i comprendre la seua afaenada i excitant vida. Hui en dia, l'estereotip que associem a esta figura es reflectix amb detalls com: vesprades de bous amb música de pasdoble, dones belles de cabells i ulls morenos, trages de vellut, mantes i borles, arcabussos, navaixes, hòmens fornits amb grans patilles muntant a esplèndids cavalls, etc.
El SALERNO des de fa dos anys, com a penya jove i dinàmica i involucrada en l'objectiu de renovar la nostra tradicional idiosincràsia festera, ha volgut evolucionar i donar-li un toc distint i característic que ens mostre uns senyes propis d'identitat com a festers de La Canyada.
Des d'estes línies, anime al conjunt de penyes festeres del nostre poble perquè d'una forma semblant i dins de les possibilitats de què disposen, seguisquen per este nou camí a fi de promoure noves expectatives entorn de les nostres particulars festes.
A continuació es relata d'una manera breu i concisa, alguns aspectes i detalls que ens ajudaran a conéixer l'apassionant història del bandoler o contrabandista, figura que hem pres com a model per a exalçar les nostres conviccions festeres.
Un recorregut a través de les serres andaluses, on els bandolers acampaven a gust, és una gran oportunitat per a conéixer llocs com la bellíssima serra de Grazalema.
Hem vist pel·lícules i llegit mil vegades les corregudes del famós Robin Hood, que els anglesos han sabut mitificar. No obstant, nosaltres a vegades ens oblidem dels llegendaris bandolers temuts en dies passats en les serres andaluses, molt més antics i amb històries més apassionants que els insulsos colons americans.
José María "el Tempranillo", Diego Corrents, Juan Caballero, "el Tragabuches" o els 7 xiquets d'Écija, viuen encara en les cobles i en els seus records dispersos per tot Andalusia. Ací va haver-hi bandolers toreros, cantaores de flamenc, conquistadores de dones, bandits sanguinaris i hòmens de bé als que la mala sort i les circumstàncies van espentar als camins.
Seguir els seus passos entre les Serres de Cadis i Màlaga i pels camins que creuen les camps de Sevilla i Còrdova pot servir de pretext per a recórrer una ruta carregada de sabor, encara que en molts llocs a penes queden empremtes reals d'estos personatges.
Una part del recorregut comença a Sevilla, amb les seues Tavernes i alguna plaça pública on eren ajusticiats els bandits, però tal vegada el millor siga anar al centre geogràfic del bandolerisme, en la zona coneguda com "els Santos Llocs": els pobles de les camps de la província de Sevilla i de la seua frontera amb Còrdova. En Estepa, Osuna, Écija i els pobles de la contornada van viure els més famosos bandolers de tots els temps. Diego Corrents era d'Osuna, José María "el Tempranillo" de Xauxa, Andrés López (el Curro Jiménez de la televisió) de Cantillana, prop de Sevilla, i Joaquín Camargo "el Vivillo" era d'Estepa.
Estepa és hui un poble de cases blanques, famós pels seus mantegades i massapans. De l'època dels bandolers manté la torreta del carrer Amargor on va viure un home que va fer fortuna guardant els diners als bandolers. També es conserven les Coves dels afores del poble en què es refugiaven els perseguits i la casa de Juan Caballero, que conserva els seus inicials en la porta. El record més sorprenent és el del cambril de la Mare de Déu dels Bandolers, en l'església del Dolç Nom, a què acudien molts bandits a implorar ajuda a la seua patrona. La imatge porta encara joies molt valuoses donades pels seus devots bandits, com els anells regalats pel Vivillo i per Juan Caballero que adornen les seues mans.
Si anem a Osuna, bressol de Diego Corrents, el bandit que mai va matar, ens trobarem amb una altra de les grans ciutats bandoleres, amb l'atractiu dels seus bé conservats monuments: la col·legiata del segle XVI amb els sepulcres dels Ducs d'Osuna, l'antiga Universitat, els convents de l'Encarnación i de la Concepció i la torre cartaginesa de l'Aigua.
En Écija, la ciutat de les torres, va nàixer Francisco d'Hortes, un bandoler de la noblesa a l'execució del qual van assistir totes les autoritats del poble, inclòs el bisbe. Però Ecija és famosa sobretot per la banda dels "Set xiquets d'Ecija", que en realitat van ser molts més i la majoria no eren d'esta població.
De les camps sevillanes, la ruta ens porta cap a les muntanyes, en les que els nostres facinerosos solien ocultar-se. Des d'Arcs de la Frontera cap a l'Oest es pot seguir una ruta després dels seus passos que ens conduirà per bellíssims paisatges fins a les serres de Grazalema i Ubrique.
Diuen que el primer era el poble preferit pel Tempranillo, que va triar la seua església per a casar-se. Molt prop d'ell cal visitar el parc Natural de Grazalema, la zona més plujosa d'Espanya i on creixen avets i pinsaps, una espècie d'avet mediterrani relíquia de l'última glaciació alpina, a banda que posseïx una fauna magnífica.
Al sud, està Ronda, el racó d'Andalusia que millor conserva l'atmosfera romàntica dels bandolers de segles passats i un dels pocs llocs que ha començat a rendibilitzar la llegenda del bandit andalús. Parlar de ronda és parlar del poeta Rilke, que es va allotjar en l'hotel Reina Victòria, i també dels viatgers anglesos dels segles XVIII i XIX que van teixir al voltant seu una aurèola de llegendes romàntiques on toreros i bandolers eren protagonistes i herois.
Ineludibles la Plaça de Bous de la Reial Mestrança, la més antiga d'Espanya i l'única amb barreres de pedra, i la del Tall tallat pel riu Guadalevín i creuat pel seu famós pont, diuen que en un dels seus balcons va estar pres "el tempranillo". En el Museu Històric Popular del Bandoler, en ple casc històric, es pot completar una part del recorregut per esta part intrèpida i romàntica de la història.

El Tempranillo, àlies de José María Pelagi Hinojosa (1806-1833), bandoler espanyol. Nascut en Xauxa (Còrdova), en la seua joventut va ser contrabandista, però posteriorment va començar a assaltar diligències i cobrava un peatge perquè es poguera circular sense problemes per Sierra Morena, zona que dominava perfectament. Va mantindre contacte amb liberals i ell mateix afirmava que les seues accions tenien un fi polític en pro de la causa constitucional. La seua figura va adquirir fama més enllà d'Andalusia, i va constituir tema per a cobles i per a la literatura romàntica. Va contribuir al mite del bandoler que roba al ric per a donar-se'l al pobre. En 1831, el rei Ferran VII li va indultar a ell i a la seua quadrilla, i José María va passar a comandar un cos de tropes que es va crear a Andalusia per a reprimir el bandolerisme. El Tempranillo va morir en 1833 en la localitat malaguenya d'Albereda. Sobre la seua figura com a tipus de bandit es van escriure semblances que vénen reflectides per autors com Manuel Fernández i González i Prosper Mérimée.

L'escriptor Manuel Fernández i González li va fer protagonista d'una de les seues novel·les, El Rei de Sierra Morena.

Prosper Mérimée (1803-1870), novel·lista i historiador francés nascut a París, és conegut abans que res, pels seus relats breus, en els que aborda temes com la violència i la crueltat humana: La Venus d'Ille (1837), Colomba (1840) i Carmen (1846), ambientada en una Espanya exòtica i romàntica, convertida en una popular òpera per Georges Bizet.

Serra Morena, serra espanyola que constituïx el vorell muntanyós meridional de l'Altiplà central. Presenta una gran asimetria; destaca si es contempla des de la depressió del Guadalquivir, al sud, mentres que a penes sobreïx al ser contemplada des de l'Altiplà central, al nord. Va rebre el seu actual nom pels seus colors foscos i verdosos en contrast amb les feraces Vegas Bètiques. És una de les comarques menys poblades de l'interior peninsular a causa de la fragositat del relleu i a l'absència de sòls fèrtils; hui constituïx una reserva d'espais naturals de gran importància.

El seu caràcter de relleu separador entre l'Altiplà i Andalusia ha conferit als passos existents una importància històrica; van ser llocs on es van alliberar grans batalles com les de Munda, Comes de Tolosa (1212) o Bailén (1808). És també una serra minera i, encara que hui és una activitat en declivi, es poden trobar plom, carbó, mercuri, coure, urani i pirita.

Sierra Morena alberga nombrosos parcs naturals com el de Serra d'Aracena i Pics d'Aroche, Sierra Nord, Serra d'Andújar, Serra de Cardeña i Montoro, Serra d'Hornachuelos i Despeñaperros.

Les armes característiques del bandoler van ser la navaixa i l'arcabús, esta era una arma portàtil utilitzada en els segles XV i XVI. Quan va començar a utilitzar-se estava compost per un canó pesat i una culata recta. Era tan laboriós el seu maneig que necessitava un suport per a poder disparar. Més tard se li van aplicar certes millores com una culata més llarga i corba que permetia que es disparara recolzant-ho en el muscle. Cap a finals del segle XVII l'arcabús va ser progressivament substituït pel mosquet.

Finalment, en nom de la Peña Salern, el nostre més sincer agraïment a D. José Joaquín Sanjuán Ferrero per la composició del pasdoble “FUET, MANTA I PATILLES”.

Salutacions per a tots i a passar bones festes.


Miguel Sanjuán Ferrer